viernes. 19.04.2024

L'Isquilu

Aquí subise a un árbul y a cualisquier cosa que desija andar agilidá es esquilar, jacer cumu l'isquilu.

mugu090519Pirujal gurizanu vistíu de mugu | edc

La primer presona a la que uí hablar del Isquilu jue al mí padri. Hiju de padris cantabruhablantis que pasarin al castellanu cuandu abajarin a vivir su'l cosmupaletismu con inflas de Torlavega, se crió nel barriu El Coteru cumu críu de clas baja, y el castellanu era parti de la ganancia del cambéu. Él hablaba, ya mayor, del "Esquilo", cola palabra que li bía uíu a los sús mayoris bien maquillaa a gustu de la genti finu. Allegarin a dicir "esquilo", porque ber dichu ardilla biera síu tresvistise ya pordemás inclusu pa una genti que quier jacese a lo finu.

Los sábados y con suerti tamién los dumingos, y a vecis los dumingos y con suerti los sábados, salíamos cara'l monti, por un regular carondi mandaba la sangri que era Cabuérniga. Muchu anduvimos los regatos y brañas de Monte Aá, Ucieda, Viaña, Barcenamayor, Riucambilla, Palombera, u Sejos. Daquella la genti llevaba ciumbreras d'aluminiu con turtilla de patata y fileti empanáu, y mos sigui paiciendo una dilicia. Antis de comer y dimpués de la siesta dábamos un claréu pol monti, jaciendo por achisbalo too, cuándu un corzu, cuándu unas setas, cuándu floris... lo que mos saliera al caminu.

Escapáu subía al árbul mas cercanu, y cola lición bien aprindía, jospaba de quima en quima jasta tresponer

Y n'unu d'aquellos caminos, daqui vecis, cuadró que saliera l'Isquilu. Si el mí padri biera síu mujer, con justicia biera llamáuse Marta, porque nel momentu de veer al Isquilu aquellos ojos azules apuntaban cararriba y ya no pirdían la posición del bichucu. Dendi'l mesmu estanti que lu acolumbraba, dicía a media voz "...un esquilo...", y ya sólu pudía pasar una cosa: la marta que llevaba durmía nel corazón lu dominaba y salía ajuera. Quitaba el calzáu y subía ligeru pol árbul ondi bía quedáu quietu l'Isquilu, y no sé entá hui qué arti daba pa jacelo tan cincillu peru subía cola mesma siguranza que lo jaciera una marta. L'Isquilu, de manu siguru, quedaba tan susprindíu cumu yo, y ya col piligru cerca ganaba altura indo a una quima delgaa, peru el mí padri subía con ispíritu martiegu tamién polas quimas delgaas, y l'Isquilu se viía ubligau a cunsiderar saltar al árbul d'aláu. N'esi momentu el mí padri estamengaba la quima y li jeringaba el cárculu al Isquilu, que pirdía pie y por un regular caía al suelu. Lu recuerdo caéndome a plomu colas manos, los pies y el rabu bien ispurríos, de manera que caía cumu si cuasi no pesara, y botaba nel hojascu´l suelu ensin jacesi dañu. Escapáu subía al árbul mas cercanu, y cola lición bien aprindía, jospaba de quima en quima jasta tresponer.

La palabra isquilu vien del latín sciurus, que es el llamatu latinu del isquilu, y que da écureil en francés, n'inglés squirrell y en catalán esquirol, que aluegu pasó al castellanu cumu insultu al que es un trepa, que diríamos en castellanu moernu. El mí padri no dicía "subir" a los árbulis, porque daquella toos mos esquilábamos. Esquilase es el verbu del país pa lo que n'otros sitios dirían trepar. Peru nós somos nacíos d'un país que istuvo bien arbuláu, y aquí subise a un árbul y a cualisquier cosa que desija andar agilidá es esquilar, jacer cumu l'isquilu. La raiz etimológica del verbu es el animal. Y la idea de la que naz es tan juerti, que inclusu da pa poneli llamatu a un pájaru del monti, l'Esquilón, que tien la custumbri de esquilar polos troncos de los árbulis a buscu d'arañonis y bichucos iscundíos su la corteza. Y sinto jermosu que sea asina, n'un país que desprecia entá a los árbulis y nel que el monti arbuláu tresna pola sú cuenta.

L'Isquilu
Comentarios